Pertany Juan Antonio
Millón (Sagunt, 1960) al cercle de poetes i lletraferits que al llarg de quasi
dues décades publicaren a Sagunt la revista literaria Abalorio i dinamitzaren la vida cultural de la ciutat amb una elegáncia,
un rigor i una creativitat poc corrent en el temps actuals. Conegut sobretot
pels seus estudis literaris i historics en diferents revistes i publicacions,
el seu últim treball, editat perla Biblioteca Valenciana, va estar dedicat al
poeta, filóleg i traductor Lluis Guarner.
En aquesta ocasió Millón
ha agrupat en un poemari els fruits d'una dedicació que sempre havia mantingut
en la segona línia de les seues dedicacions intel·lectuals, tot i que des de fa
anys escrivia poemes que publicava esporádicament. Paisaje desde el sueño, amb un espléndid próleg del poeta i critic
literari Jaime Siles, és la primera plasmació en forma de poemari d'aquesta
discreta dedicació de l'autor, discreta peró també important. Possiblement,
aquesta actitud de treball pacient i discret, allunyat dels oripells, siga una
constant dels poetes del grup Abalorio.
Quasitots els que han publicat poesia ho han fet tard i sense presses, madurant
com a terrissers les seues obres. l en tots ells hom pot observar un inevitable
gust pel classicisme, són versos escrits des d'una rotunda consciéncia dela
tradició literária i de la história.
La poesia de Millón
arrossega també aquesta caracteristica. Es una poesia clàssica en la construcció
expressiva de les imatges, amerades d'equilibri i serenor, oferint-nos una
"voz templada tanto por el sonido como por el silencio y que siente tan
suya la luz como la oscuridad”, com escriu Jaime Siles. Poesia culturalista,
intel·lectual, on predomina l’ocultació del jo en una “superposición de
evocadas ausencias” i sura sobretot la influencia de Juan Ramón Jiménez, San
Juan de la Cruz, Paul Celan, María Zambrano, José Ángel Valente i Juan Gil-Albert.
Són imatges de solitud, buit i incerteza que habiten un espai d’absències entre
el jo i la realitat, entre la llum i la tenebra, entre l’ésser i el no ésser: “Arracimada
la luz/ en el pálpito oscuro/ de la tiniebla,/ en la delirada ansia/ de la
plenitud del ser”.
El poemari, construït amb
un gran sentit unitari, està dividit en tres parts que evolucionen des de la
reflexió filosófica de la primera, “Alcancías”, fins als versos més càlids, tot
i que també continguts, de l’última part, “Alientos del deseo”: “Perfumas las
sílabas que pronuncias/ tal como la piel de mi cuerpo/ acariciado por la dádiva
de tu mano/ que pulsa, enervado, el sonido de mi deseo”, passant per la segona,
“Espacios de albor y espesura”, formada per bellíssimes evocacions de paisatges
pròxims a l’autor amb deutes literàries inconfunsibles: “Y en su sonora
soledad/ estremecidos aires desanudan/ las vibrátiles notas/ de su eco oscuro”.
(Publicado en el suplemento literario Postdata, de Levante EMV, 5 de diciembre de 2008)
