sábado, 1 de agosto de 2020

LA ORILLA BIENAVENTURADA, de GUIDO GOZZANO





Aquel que ahíto de la vida sombría
navegó hacia las islas protectoras
escucha alzarse entre melodías
una voz aún más dulce que la flauta frigia:

«¡Hombre! ¡Retrocede sobre tus huellas
al dulce mundo! ¡Por tu bien, escúchame!
Porque el agua de desembarcos canoros
es la que nutre la laguna estigia».

«¡Con una flor el pasado se anula!»
«¿Borrarías la cara de la Madre
o la Esposa?» — «¡Únicamente tú me satisfaces!»

«¡Amarse es bello!» — «¡Pero tú eres más bella aún!»
«¡Sufrirás en mis brazos!» — «¡Venturosos!»
«Vendrá la muerte». — «¡Mientras tú me beses!»




martes, 28 de julio de 2020

LA PALABRA NO ES EL SER, de JOAN NAVARRO






La palabra no es el ser, pero es. El río no habla, pero tiene voz. El mar no es agua, pero nos limpia. El discurso no es la imagen del cisne en el espejo, es el espejo, la niebla, el grito que se sofoca entre los cañaverales, chapoteo de auxilio, una mano, un cuerpo que deviene barca, ágape de lombrices, los ojos que nos miran detrás de los cortinajes de la hojarasca. Es el espacio del truhan, caja de dios.
Te has ido a la ciudad de las atalayas, la de los toldos en los pórticos, la que no conoce el mar, ni los barcos, ni los malecones.
Te has ido y has dejado la ciudad vacía de corsarios.
¿Habéis sentido la voz de las simas? ¿La voz de los tilos?
Ah, sois vosotros, no ellos los que hablan; la noche no habla, ni los barrancos, ni las aves, ni siquiera habla la palabra.
Ya lo dice el libro sagrado: ¿Por qué preguntas por mi nombre si es secreto? Los hombres azules del desierto no conocen el nombre de Alá porque es secreto. Nadie conoce su propio nombre.

(De La paüra dels crancs, de Joan Navarro, 1986)

jueves, 23 de julio de 2020

LES EDATS BÀRBARES





Baixen de les edats els rius,
des del rovell d’ou
al gorg del pols
amainat de l'ara
cercant l’estació contemplativa.

No és encara el mar, amor
que bressola el goig
i les tempestes, emparant
les despulles sacsejades
pels terbolins; sinó tan sols
una aturada atzarosa
en la boja fluència de la vida,
de melancòlica lucidesa.

Vaig ser feliç en tu, infantesa,
quan el dolor bastia
el descobriment del món
i les ferides jalonaven
els límits del nostre cos.

Les aigües de l´adolescència
onegen el tapís teixit
per les nimfes
d’aquelles ribes del temps
quan el desig desperta
i ocult en mig de les tendreses
jau la runa del marbre
trencat del sentiment.

Contemples les fermes
conviccions, el coratge cec,
les il·lusions daurades
del vaixell ebri de la joventut
i els seus naufragis.

Ara enyores el temps de la barbàrie,
mentre els núvols fenen el cel
a la crivella de l’horitzó
s’atura el sol
d´aquesta primavera d’hivern.

Endinsa’t en les aigües
confoses dels temps perduts,
pot ser hi trobes l’arrel
d’aquest deliri de felicitat.



(De Desvelament)



martes, 14 de julio de 2020

PLAERS






La volior de les falzies
ens porta el caliu
de l’estiu i els somriures,
garlandes del ventijol
dels capvespres plens
d’onades de clamors
a la nit fugissera,
dels plaers amagats
al fons del nostre desig.


(De Desvelament)


jueves, 9 de julio de 2020

EL TEMPS


                                                             Mark Rothko



Atribolada 
en els pinzells del temps
la nostra figura 

es deforma a la ventura
en sobtats traços, 

amb taques
de nerviosos perfils, 

ferides ratllades,
penitents penediments.
Colors que s’esvaeixen,
que canvien de naturalesa
i ens abstrauen 

en la boira del record
les aparences imaginades
com essències 

d’un ésser desconegut.

(De Desvelament)

lunes, 6 de julio de 2020

IMATGES


                                                             Claude Monet

Damunt el tarquim, pedres,
monedes llençades al destí;
línies confuses d´ones i nuvols
que s’embrollen entre branques
reflectides pels raigs de llum
d´aquells pinars de la vorera.
Com en l’aigua de l´estany,
les imatges del fons
del teu dintre es fonen
amb les del món de fora
creant un caire il·lusori
de vides paral·leles
que imbriquen el teu ser al món
com una fràgil, 
ferotge realitat.

(De Desvelament)

sábado, 4 de julio de 2020

MAI





Tornen les paraules com una mar vella,
lenta, pausadament,
a dir-me de nou la veritat inconfessable:
allò que no vaig dir-te 
i sempre vaig voler dir,
la mà tendida que mai 
no va acariciar la teua pell
quan més que mai estava tan a prop teu,
la voluntat mai complida,
el somni mai somniat,
la llàgrima mai vertida, 
el mai escoltat crit.
No sabràs mai 
quant et vaig estimar, companya,
mai tindràs tota la calor
que aquest silenci crema.


(De Desvelament)