Santiago Bru i Vidal va nàixer a Sagunt,
un 21 de juliol de 1921, en una casa situada al carrer de Sant Didàc, que fins
fa poc de temps encara es mantenia. Aquest jove que començà les seues primeres
lletres a l´escola d´en Ciprià Cardona al carrer Bravo i un poc més endavant a
l´escola d´en Josep Lerma, es convertiría, amb el pas del temps en un estudiós
primordial de la ciutat de Sagunt i de la seua comarca i en un excel·lent
poeta. Després dels estudis secundaris va estudiar Magisteri i la carrera de
Filosofia i Lletres a la ciutat de València on acabà doctoran-se amb una tesi
dedicada al passat romà que es publicaría, anys després, amb el títol de Les terres valencianes durant l´època romana.
El seu primer treball com a professor fou
a l´Institut Valencià de Sordomuts de la Diputació de València, durant els anys
46-57, i, més tard, del 66 fins el 75 ocupà la plaça de professor d´Història a l´Institut
de Godella, filial de l´Institut Lluís Vives. Simultanejà aquesta tasca
acadèmica amb la investigació arqueològica com a Tècnic Superior del Servei
d´Investigacions Prehistòriques, treballant junt al doctor Domingo Fletcher
Valls.
Des de finals dels anys quaranta Bru i
Vidal pertangué a un grup literari, fonamental en la història de la literatura
contemporània valenciana, anomenat “Grup Torre”, del qual formaren part els principals poetes
de la generació dels cinquanta, com foren Joan Valls, Xavier Casp, Vicent Andres
Estellés, Rafael Villar o Joan Fuster. Precisament amb aquest últim autor va mantindre
una molt estreta amistat que restà reflectida a un interesantíssim epistolari.
Fou, arran d´aquesta relació amb aquest Grup, que Bru començà a publicar els
seus primers poemes que donaren pas, l´any 1958, al seu primer poemari, Ala encesa, al qual aniran afegin-se un
bon grapat, al llarg de la seua vida, que quedarán recollits al dos gruixuts
volums d´Obra poética completa. També
publicá articles en diversos periòdics valencians i diverses revistes com Verbo, dirigida per José Albi o Pont blau.
En 1975 guanyà la plaça d´Inspector
d´Arxius, Biblioteques, Museus i Monuments de la ciutat de València, càrrec que
ocuparà fins la seua jubilació. Precisament el seu coneixement de la història
de la ciutat valentina li valgué per ser nomenat l´any 73 Cronista Oficial de
València i responsable del departament de Patrimoni Històric-Artístic del seu
Ajuntament. La pràctica totalitat dels seus estudis sobre València foren
arreplegats al segon volum de la seua Obra
completa.
Però, la labor investigadora de Bru i Vidal
se centrà sobre tot en la història de Sagunt i la seua comarca, com ja hem dit,
des de la seua tesi universitària. Fou molt important, en aquest sentit, la seua investigació del circ romà, abans que
despareguera baix la cimentació de les vivendes del carrer dels Horts. En 1952,
pel seus estudis saguntins i per la seua vàlua, va ser nomenat Cronista Oficial
de Sagunt i publicà, fins la seua mort, una quantitat considerable d´estudis
d´investigació i divulgació històrica, entre el quals nomenarem: Sagunt vist per un analista del segle XVI,
, La vida saguntina del segle XVII, Enrique Palos i Navarro, El Camp de Morvedre en temps del cens de
Floridablanca, o Traça i ventura de
l´Ajuntament de Sagunt.
Va formar part d´entitats culturals
valencianes capdavanteres com foren Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana,
l´Academia de Belles Arts de Sant Carles o l´Associació de Cronistes del Regne
de València. I també fou nomenat membre corresponent de la Reial Academia
d´Història d´Espanya.
Ací a Sagunt, participà de la vida
cultural, primer com a promotor del grup cultural de la Penya Esvaradora, als
anys 60, o dirigint el butlletí municipal Sagunto,i,
més endavant, als anys 80, com a President del Centre d´Estudis del Camp de
Morvedre, participant en la seua revista comarcal, Braçal.
En 1988 fou nomenat “Fill predilecte” de
Sagunt i deu anys més tard, en 1998, rebé el màxim guardó cultural valencià, el
Premi de les Lletres valencianes. Dos anys després, en l´any 2000, amb molt de
dolor, vam predre´l sorpresivament. La seua vida va ser molt fructífera en els
dons de l´amistat i la cultura. Ens queda la seua memòria que hem de continuar
mentenint-la, com la manté el nom del carrer que porta el seu nom; ens queda el seu Arxiu i la seua biblioteca
que la seua familia, en un acte que la dignifica, va donar a l´Ajuntament per
al coneixement públic; i ens queda, finalment, la seua obra, indeleble, a la
qual tornarem sempre com tornem ara, tot recordant aquests versos seus del
poemari Poeta en darrer cant:
I com m´agradaria
que els meus ulls es tancaren
mirant el meu
paisatge! –perquè el paisatge és meu,
com és meu el meu
poble, que per això un bon dia
vaig nàixer al meu
poble, envoltat pel paisatge
i oliveres, i terra, i camins, i eixe riu
que plora una agonia
de llàgrimes sense aigua,
i eixe Castell que
els segles, a poc a poc, han bastit
